PROJECT 52

PROJECT 52

2012

EL VIAJERO DESDE SU VENTANA

El fotógrafo, como todo artista, es un viajero, pues el Arte es esa necesidad que siente el ser humano de expandirse a través de  todos sus sentidos, de abandonar las soledades de la propia  individualidad y abrir las puertas que permitan al recóndito pensamiento salir de gozoso e iniciático viaje a la búsqueda, quizás, de  una especie de mística fusión con el mundo que lo rodea.       

El fotógrafo es un viajero que gusta de expandirse y extender su mirada, particular e intransferible, y, armado de su cámara, capturar lo antes nunca mirado o sintiendo la extraña intuición de que su mirada  personal hará nuevo lo mirado. Para tal viaje no necesita viajar. 

A veces el viajero, el artista, se enclaustra en su propio castillo y desde la ventana, en el panorama cotidiano y familiar, ve deslizarse  calladamente el Tiempo en el que la vegetación va cambiando de color y desnudándose puntualmente semana tras semana, cumpliendo el rito del giro alrededor de la estrella.   

El viajero desde su ventana se une al viaje planetario, imponiéndose el rito de cazar el panorama habitual cuando la estrella se ve en el cenit.

Semana tras semana disciplinadamente.   

Semana tras semana aunándose con la vegetación.   

Semana tras semana, cincuenta y dos semanas, viendo pasar el Tiempo  frente a una catedral medieval y un jardín solitario y umbrío.  

Aquí, en Tarragona, una pequeña ciudad en un pequeño planeta azul  girando alrededor de su estrella, un ser humano, Pepo Argilaguet,  en un cierto punto de la espiral viajera espacio-temporal, vigiló y captó el universo desde su ventana.

Maravilla Sáez

Escultora ceramista

Amb aquesta sèrie busco apropar-me al meu paisatge quotidià i la manera en què canvia a mesura que el temps avança inexorablement. Com el pas del temps ens canvia un paisatge estàtic, si no fos per alguns elements disposats de diferent manera per l’ésser humà segons els dies, i per la vegetació que ens adverteix, d’una manera clara, dels diferents canvis d’estació.

Després d’analitzar com m’agradaria explicar aquests canvis vaig decidir fer-ho a través d’un dels recursos fotogràfics que més m’atrauen: les sèries.

Es plantejava el projecte com una rutina setmanal, fotografiant sempre el mateix paisatge vist des de la meva finestra i amb el mateix enquadrament. Un dia per setmana i sempre cap al migdia. Com si d’un ritual es tractés. D’aquesta manera va sorgir el títol del projecte, ja que l’any en què va ser elaborat (2013) tenia 52 setmanes.

En el temps, ja no es tractava només de fer la presa fotogràfica, tot cuidant la composició i els paràmetres tècnics, sinó d’una curiositat impacient per descobrir com aquell paisatge canviaria en una setmana. De com la vegetació s’esmorteïa i m’ensenyava la part més arquitectònica i de com tornava a revifar fins fer-se exultant, amb l’adquisició d’una nova vida i amagant-me de nou l’estructura de pedra i com, setmanes més tard, tornava al principi del cicle: hivern, primavera, estiu, tardor i hivern amb l’atenta mirada dels coloms.

Aquest exercici explica la història d’un petit jardí perdut enmig del nucli antic de la ciutat de Tarragona i la vinculació que jo hi he establert. Una aventura que m’ha permès aprendre disciplina i perseverança.

Pepo Argilaguet