QUIETUD GLOBAL

Quietud Global

2024

Projecte participatiu  en el Festival Internacional de Fotografia SCAN Tarragona.

I

Una fotografia o un poema curt tenen alguna cosa en comú: creen una única imatge central. Potser hi ha un cert context que l’emmarca, però tot està pensat per encaminar la mirada a copsar l’escena d’un sol cop. En projectes més amplis, com aquest que presentem, l’espectador ha de seguir el relat frase a frase, poema a poema, imatge a imatge. Cal que tot plegat acabi anant a parar a algun lloc, s’ha de conformar una cosa coherent, que vagi més enllà de les diferents parts. Però «aquest esforç per construir un tot no ha de quedar forçat ni ha de ser massa evident», perseguim un caràcter més espectral que ens faci aclucar un instant els ulls per intentar obtenir una visió global. Una visió coherent, que doni sentit, que completi espais buits o il·lumini racons foscos.

El repte d’il·lustrar un text amb una imatge, com hem fet en aquest cas, o la possibilitat de comentar una imatge amb un text. Afegir una lectura nova o capes primes i tènues que aportin fils que facin progressar la teranyina que, imatge a imatge ―text a text―, es dibuixa subtilment a sala. Amb la impossibilitat de fixar, ni por un instant, com ens recordava el poema de Wisława Szymborska, a Núvols, la realitat.

«Per descriure els núvols

hauria d’anar amb presses,

en menys d’un instant deixen de ser

aquests, es converteixen en altres».

II

Però, «com deia Derrida, tot poema corre el risc de mancar de sentit i no seria res sense aquest risc. I més que la mort el que ens produeix por és, com deia Eliot, el terrible moment de no tenir res en què pensar. Res en què pensar, res a parlar ni res a sentir: només un terrible i bell pesanervis».

Tot poema, tota fotografia —tota obra d’art— ha d’assumir un risc, en el sentit d’obrir un espai desconegut. Com iniciar un viatge ple d’esperança, constatant que hi ha detalls en allò més proper que ens resulten nous i exòtics, estranys, i descobrim que el món no és en absolut el que ens havien promès ni el que ens havíem imaginat. Aquest descobriment el fem sols, i ens mantenim sols i aïllats.

La ciutat desenvolupa possibilitats de trobada, però mentre busquem sentit a les nostres vides, cada cop ens sentim més aïllats i sols, i més rara és la possibilitat de trobar una relació intensa. Una preocupació que moltes administracions públiques s’han fet seva, si bé es tracta d’un assumpte humà immemorial, en els temps actuals, marcats per un hiperconsumisme globalitzat, la solitud ha arribat a escales sense precedents en la història cultural, sent objecte de les reflexions de pensadors essencials dels segles XX i XXI. Gilles Lipovetsky  considera que «a tot arreu trobem la solitud, el buit, la dificultat de sentir, de ser transportat fora de si: per això la fugida cap endavant en les “experiències” que no fa més que traduir aquesta recerca d’una “experiència” emocional forta» mentre ens envoltem de dispositius electrònics que ens mantenen hiperconnectats, en llars que ofereixen una aparent autosuficiència electrònica davant d’una «comunitat sense proximitat física ni emocional que converteix la societat en un desert ple de gent».

III

El trompetista de jazz Chet Baker va publicar l’any 1959 «Alone Together» (Riverside Records), amb la col·laboració del pianista Bill Evans. 6 minuts i 53 segons de música que recrea una atmosfera lenta, encalmada, que convida a fixar-se en detalls que passen desapercebuts. La veu de Baker ens colpeja suaument mentre ens submergim en una atmosfera tediosa que ens resulta familiar. Solitud i alienació, un treball poc satisfactori, rutina buida i la televisió com a forma de fugir de la realitat. En la foscor de la nit, arriba un tènue raig de llum, amb la frase «Stick with me and we’ll be alone together» (Queda’t amb mi i estarem sols junts) amb la poderosa idea de rebre consol si trobem algú que comparteix els mateixos sentiments de soledat i desesperança:

«Through the window, the night’s so still

And if you listen you can hear

That lonesome whippoorwill»

(A través de la finestra, la nit està tan quieta / I si escoltes pots escoltar / Aquella solitària òliba)

La vida està allí, en els carrers, en la natura, en els trens, lluny de la biblioteca, lluny de la sala d’estar. Walt Whitman va marxar d’un congrés d’astronomia per sortir al carrer, en plena nit, i contemplar les estrelles.  Potser ara Whitman apagaria l’smartphone i exploraria la ciutat.

IV

Roberta Boscolo, de l’ Organització Meteorològica Mundial de l’ONU (WMO), afirma que «l’explicació de les anomalies de la velocitat del vent apunta al fenomen denominat quietud global i està relacionat amb l’escalfament induït pel canvi climàtic als pols», ens voldríem acollir en aquesta exposició a la teoria del caos i l’efecte papallona, presentant fotografies urbanes que, juntament amb textos poètics, evoquen ciutats i les persones que les habiten; cases, llocs, on la quietud global es manifesta de manera emocional: tot va massa ràpid, o potser massa lent.

Màrius Domingo

Enginyer, comissari i crític d’art

Totes les fotografies: © Pepo Argilaguet

Tots els texts: © Màrius Domingo